LA CASA DEL COSTAT DE LA RIERA DE MAGÒRIA

Relat finalista del Certamen Literari Francesc Candel- La Marina, 2005 (Narració històrica)

15 de setembre de 1849

A l’oficina del notari de Barcelona, Sr. Caietà Anglora, dos homes esperen impacients a la sala d’espera que el fedatari públic els convidi a passar al seu despatx.
Són dos súbdits francesos. Un voreja la cinquantena, una espessa barba negra amb patilles li decora la cara. Du un vestit marró fosc amb armilla i camisa de popelín de coll emmidonat del qual penja una perfecta corbata de llacet de seda negra. L’altre té cinquanta - un anys, gairebé és calb i té la cara tallada i plena d'arrugues. Du un vestit de llana grisa, gastat i rosegat a les costures i una camisa de color cru, sense coll i descordada. Sosté a les cames des que s’ha assegut a la sala d’espera, una gorra de pana amb visera. Mou entre les mans, nerviosament, la carta de residència que atorga el Govern Civil als estrangers que treballen a la província de Barcelona. Ambdós han arribat a l’acord de fer una transacció per a l’establiment perpetu d’unes terres. Gairebé setze mil pams quadrats, allà on la carretera de Barcelona a l’ Hospitalet traspassa la riera de la Magòria.
El propietari venedor, l’home del vestit marró fosc, és Francesc Cros i Possell. És el segon fill de François Cros Dupuy, un industrial de Montpeller que uns anys abans, el 1817, fugint de França acusat de bonapartista, s’havia establert al poble de Sants per fabricar-hi aigua forta, caparrós i clorur d'estany amb el nom de Francesc Cros y Cia.
El 1831, quan va morir als seixanta - tres anys, deixà l’empresa, la fàbrica, els clients, els crèdits i els deutes als seus dos fills: Joan Timoleont, que en serà el nou director i el soci majoritari, i al segon fill, Francesc. Una petita part del negoci també passà a qui havia estat el seu amic i soci de confiança, Baltasar Giraudier.
La nova raó social, Juan Timoleón Cros y hermanos, ben aviat es va convertir en una empresa referent de la química a Catalunya. A Sants arribà a fabricar àcid sulfúric, àcid nítric, sulfat de ferro, de coure, clorur d'estany, àcid clorhídric i nitrat de plom. I durant alguns anys, les seves xemeneies superaren per poc, el campanar de la nova església de Santa Maria de Sants, construïda entre 1828 i 1830.
A la , hi treballaven una vintena d’operaris i en algunes èpoques de l’any, doblava la plantilla. Un dels que feia més temps que hi treballava era Joseph Mathieu Marions, de fet, havia vingut des del seu poble nadiu de Lauran, a Occitània, cridat per François Cros quan aquest, el 1822, va aconseguir el privilegi per comprar el salnitre a la hisenda
espanyola. L’experiència de Mathieu li era un element indispensable per a la nova aventura empresarial de Cros. Coneixia tots els ets i els uts de la construcció de les cambres de plom, necessàries per fer l’àcid sulfúric, component bàsic dels productes elaborats a la fàbrica, i produït amb el salnitre que comprava a baix preu, l’empresari de Montpeller a l’Estat espanyol.
Aquell quinze de setembre de 1849, Mathieu estava més nerviós que de costum. Havia anat a Barcelona al despatx d'un notari amb el fill de qui havia estat el seu cap durant molts anys. Feia un pas important. Comprava un terreny on construir una casa per quan l’edat i la malaltia que el començava a consumir no li permetessin treballar.
A poc de traspassada la cinquantena, presentava els primers símptomes de saturnisme, conseqüència dels seus vint-i-cinc anys de treball a la química Cros. Les emanacions dels vapors sulfúrics i les fortes temperatures que havia de suportar manipulant els gresols, no solament li havien clivellat la cara, sinó que ara el consumien per dintre lentament.
L'herència que va deixar l’empresari Cros als seus fills no solament incloïa les parets fabrils i el lloc de feina sinó també, una sèrie de terrenys que el de Montpeller havia anat comprant, ja fos, perquè pensava ampliar la fàbrica, ja fos, perquè creia que comprar terres era una bona inversió. Els terrenys comprats eren quatre mujades
adquirides als germans Ramon i Josep Maria Ponsich i de March, uns notables propietaris agraris de Sants. Aquests dos germans tenien el domini mitjà dels terrenys, ja que, el domini real era dels preveres de la Catedral de Barcelona, des de 1546. Els dos germans Cros se les van repartir a parts iguals, d'acord amb el contingut del testament del seu pare, del qual el soci Giraudier era marmessor. Durant més de divuit anys restaren inamovibles fins que un fet, que els Cros van viure amb un gran trauma, va fer que en Francesc es decidís a treure rendiments a aquelles propietats.
Un dia d’abril de 1848, Joan Timoleont estava negociant una de les habituals entrades de salnitre amb els representants de la hisenda estatal. Els esperava de bon matí al Cafè de Baldiri Saus, a la carretera de Sants a tocar de la fàbrica. Per desgràcia seva, un grup de bandolers armats amb trabucs van entrar al local per emportar-se diners i queviures. Segurament, l’escàs botí aconseguit els va impulsar a fer que cinc dels clients de la taverna pugessin en un carro. Un d'aquests
clients era Joan Timoleont. Durant una setmana va estar segrestat dins un pou a Badalona i el seu germà va haver de pagar catorze mil duros perquè l'alliberessin.
El retorn va ser traumàtic. Joan Timoleont va restar trastornat durant força mesos i per cobrir l’enorme despesa econòmica del rescat i poder fer front alhora als pagaments de la fàbrica, en Francesc, director en funcions, posà a la venda la part que li corresponia de les terres.
Joseph Mathieu, un dels empleats més antics de l'empresa somniava a tenir un lloc per fer-s'hi una casa. Un dia va preguntar el preu d’aquelles terres a en Francesc. Aquest, el va saber convèncer i finalment, Mathieu va desemborsar la quantitat de cinc mil tres-cents reals de billó per dos solars de poc més de tres-cents mil metres quadrats. Els estalvis de tota una vida per un desig llargament somniat. Eren una mica més de dos quarts de dotze quan Francesc Cros i Joseph Mathieu entraren al despatx notarial. La bigarrada decoració de petits quadres a les parets de la sala, s’amagava de la llum d’aquell dia assolellat per unes cortinetes de punta i unes estores de vellut ocre de tons daurats a mig recollir. Sota l’atenta mirada del notari Anglora plasmaren les seves signatures als documents preparats per a l’ocasió.
Finalment, els dos homes van encaixar les mans i es desitjaren bona sort en els seus futurs propòsits. Mentre feien l’encaixada, la gorra de pana de Mathieu va anar a parar al terra de rajoles del despatx notarial.

30 de maig de 1864
Una tarda de maig de 1864, quinze anys més tard d’aquella encaixada de mans, la dona de Francesc Cros, Madelaine Isaac, acompanyada de les seves filles, Melanie, Henriette, Júlia i Constància arribaven a les portes de la fàbrica del seu marit i del seu cunyat. Havien aprofitat aquella tarda de primavera per sortir de Barcelona, vivien al carrer de Santa Anna, i muntades a la calessa de la família havien decidit fer una visita, tot fent via per la carretera de Sants. Les nenes amb els cabells enrinxolats coberts per capells de palla amb cintes de seda nuades al coll, gaudien del viatge sense adonar-se del creixement urbà que el municipi de Sants havia experimentat des que el seu avi patern hi havia instal·lat la fàbrica. Ara, amb gairebé vuit mil habitants, Sants acollia força cases noves, moltes amb la façana abocada a aquella carretera. Algunes fàbriques importants s’havien instal·lat al municipi, el vapor dels Güell, l'España Industrial dels Muntadas, absolutament monumental, i la tèxtil d’Enric Grillet. Els negocis i les botigues obrien de bat a bat les portes per oferir productes als obrers que ja formaven la majoria demogràfica del poble.
Madame Cros i les seves filles, en poc més d'una hora, havien arribat a la porta de la fàbrica. Era oberta i el fill gran de Madelaine, Emili Cros Isaac, les havia anat a rebre. Era un jove despert i atent que tenia més interès per la política, vuit anys més tard seria el primer alcalde republicà de Sants, que no pas per l’empresa, regentada amb una veritable fruïció pel seu cosí Amadeu Cros i Nubiola que havia heretat bona part de les accions a la mort del seu pare el 1862. Els dos cosins mai no es van acabar d’entendre. Malgrat tot, l’Emili restà vinculat a la societat durant anys. A partir de 1866, Amadeu, va adreçar cada cop més la producció cap a la fabricació de fertilitzants i adobs. La producció, contaminant i notablement incrementada, havia fet poc operativa la fàbrica de Sants. A més, cada cop hi havia més habitatges a tocar les tanques de la indústria i les primeres queixes començaven a fer-se evidents. El 1873, Amadeu Cros decidia construir unes noves instal·lacions a tocar la platja i les vies del ferrocarril de Mataró a Barcelona, al municipi de Badalona. Molt a prop, potser per alguna promesa feta al seu pare, d’on aquest va patir aquella traumàtica setmana de segrest.
Emili va ajudar a baixar de la calessa les nenes, mentre comentava a la seva mare que havia anat a veure el vell Mathieu. Una excusa per fugir una estona del despatx i continuar la relació amb la persona que li havia ensenyat molts dels secrets de la manipulació del salnitre i del sofre. Mathieu va ser qui el va agafar com a aprenent quan era un marrec i el seu pare el feia anar a la fàbrica. Certament, el noi dels Cros i l’operari Mathieu es tenien molta estimació. Per un, era com el nét que mai no tindria i per a l’altre, l’avi que no va arribar a conèixer.
A final del mes de març, Joseph Mathieu havia començat a construir-se una casa a tocar la riera de la Magòria. Aquella tarda, l’Emili Cros havia hagut de convèncer Joseph que la carta de pagament que havia firmat el dia anterior per pagar la nova construcció era correcta i que el paleta, el fuster i el serraller contractats cobrarien en dos pagaments la seva feina, valorada en 10.500 duros.
Des de l’inici de les obres, Mathieu, malalt i envellit, s’asseia davant la construcció tot veient com el paleta Josep Grau i el fuster Miquel Bordas, ambdós veïns de Sarrià, li aixecaven casa seva. Fruïa d’aquells moments, tot i que sabia que novament, havia assumit el risc d’hipotecar-se per dotze mil duros amb un comerciant de Sants, Pau Rodes Planas, per poder bastir-se una casa amb tres botigues amb entresòl i dos pisos amb habitatges; anys a venir, seria la casa número quatre del carrer de Gavà.
Al gener de 1865, la casa estava acabada i Mathieu s'hi ’instal·là al segon pis. Consumia els seus dies prenent el sol a la balconada, tot mirant-se la propera muntanya de Montjuïc o fent el cafè al Casino Económico Instructivo, els dissabtes. Era una vida avorrida i esllanguida, només distreta pel miol de les gatades que de tant en tant s’allotjaven al pati del darrere de la finca; per les discussions, cada cop més habituals, amb la Teresa, la minyona que li netejava i preparava els dinars i per les xerrades disteses amb els amos de la botiga de queviures i el fuster als quals havia llogat els baixos de la casa. Per mala sort o per deixadesa, el primer pis restà buit durant anys, sense cap inquilí que estigues interessat per l’habitatge atesa la nul·la publicitat que en va fer Mathieu, que pretenia passar en soledat els seus darrers anys.
L’hivern de 1871, Mathieu va agafar una pulmonia. Aquesta malaltia el va deixar molt dèbil, amarat en suors i bromeres de les quals mai no s’acabaria de recuperar. El 7 d’abril de 1874 moria sol a casa seva. No tenia descendents, al seu enterrament, només hi assistiren, la seva minyona, Emili Cros i alguns vells companys de la factoria, ja retirats. Sense descendència directa, els seus creditors, havia acabat devent molts diners, van instar judicialment l’embargament dels seus béns per recuperar els cèntims que li havien deixat. La casa va sortir a subhasta, la qual es va fer per primera vegada, el 30 d’agost de 1882, no van presentar-s'hi postors. Se'n va convocar una segona, el 31 de maig de 1883, i es va reduir el preu de sortida de la finca en dues terceres parts. Bartomeu Pous i Casals, un comerciant de Barcelona la va adquirir per 12.090 pessetes. El 27 d’octubre de 1884 la inscrivia al Registre de la propietat. El valor de la finca era de 3.287 pessetes, la resta dels diners van ser per eixugar els deutes dels creditors de Mathieu.

30 d’octubre de 1884
Bartomeu Pous acaba d’entrar al taller del ferrer Genis Monteagut, al carrer dels Mirallers. Se saluden efusivament, es coneixen des de la infantesa quan jugaven, tot caçant gripaus a les basses del seu poble, Biosca, a la Segarra.
Pous li vol encarregar la confecció de dues lletres de ferro colat que hauran de ser banyades en una barreja de coure i de pa d’or. Són la lletra B i la lletra P, les inicials del seu nom i cognom respectivament. Les vol penjar al damunt del llindar de la casa que ha comprat a un preu molt assequible. Creu, amb la seguretat d’un home d’èxit en els negocis com ell, que són del tot necessàries per mostrar, sense dir quin és, el seu estatus social.
Un mestre d’obres, Joan Baptista Feu Grau, li ha dibuixat unes reformes a la façana de la casa, destaquen les columnetes que es col·loquen com a mainell a les finestres del primer pis i sobretot, l'arc peraltat de l’entrada principal. Una decoració que dóna una fesomia de casa benestant i que és del gust, un xic fatxenda, del comerciant Pous.
La nova casa destaca en un entorn dominat per cases de planta i pis i per les tanques de totxo d’una foneria que s’ha menjat una mica de la llera de la veïna riera de la Magòria.
Surt del taller del seu amic portant una caixa de fusta que carrega fins a la calessa que l'espera al carrer de l'Argenteria. Dins la caixa, hi ha un pom de llautó daurat que aquella tarda col·locarà, amb l’ajuda dels seus fills Wenceslau i Juli, al damunt del pilar d’arrencada de l’escala principal de la nova casa. Els nois són encara un parell d’adolescents i no poden intuir que el seu pare els deixarà la finca com a dot quan es casin. Wenceslau ho farà l’octubre de 1889. Les esposalles del seu germà Juli seran tres anys més tard.
Des del moment de la compra, el seu pare Bartomeu i la seva mare, Maria Antonia Saus saben que han donat un patrimoni significat als seus fills i secretament aspiren que ambdós convisquin amb les seves famílies a la casa. Malauradament, els seus fills tenen altres idees, uns anys més tard, en concret el novembre de 1905 els germans Pous i Saus venen la propietat al matrimoni format per Josep Rogent Pedrosa i Anna Massó.

8 d’agost de 1937

La ciutat acalorada es troba en una relativa calma però la por als bombardeigs s’ha fet evident i tangible des del 29 de maig. Aquell dia, les bombes van matar seixanta- quatre persones.
Fa uns dies que el quilo de pa costa 90 cèntims, una veritable fortuna. El 9 de juliol, la la Generalitat de Catalunya ha publicat un decret, mitjançant el que es poden expropiar les finques d’aquells que es considerin facciosos.
Josep Rogent que havia destacat per la seva militància a la Lliga regionalista a la zona de Sants, ara és objecte de continuades injúries i calúmnies per part d’alguns militants de la FAI. Té molta por i una tristor immensa s'ha endinsat al seu cor. La seva dona, l’Anna havia mort en el bombardeig del port de Barcelona fet des del vaixell italià Eugenio de Savoia el 13 de febrer. Li va caure al damunt una marquesina mig desplomada. La tràgica pèrdua i la sensació d’impotència li han fet prendre una decisió dràstica, retornar al seu poble, Dàrnius, a l’Alt Empordà. Allà té encara la seva germana Eulàlia i una casa heretada dels seus pares.
Aquell matí del 8 d’agost, un bon amic i company de tertúlies l’esperava al despatx del notari Marquès, al carrer de Llúria, és Joan Uriach Tey, farmacèutic i continuador de la nissaga de farmacèutics, propietaris dels Laboratoris Uriach.
Uriach havia acceptat amb desgrat executar la hipoteca que tenia concertada des de 1934 amb el seu amic Rogent. Signada quan va voler fer unes reformes a la casa del carrer de Gavà. Aquell dia, per eixugar el deute, li comprarà la casa per 90.000 pessetes.
Uriach mai no voldrà anar a la casa del carrer de Gavà, li recorda uns temps molt amargs i la tragèdia del seu amic. Durant tota la seva vida va intentar amagar l’existència d’aquella propietat. Va llogar els pisos i les botigues. Els pagaments dels lloguers, els administrarà el seu advocat i els destinarà a la publicació d’una revista d’història de la farmàcia. El 13 de març de 1986 quan va morir Joan Uriach i Tey , les seves filles, Matilde i Mercedes Uriach Marsal descobriren aquella propietat. Poc temps desprès, la van vendre a una immobiliària. La revista va deixar d’editar-se.

4 d’abril del 2004
Sóc historiador i des de fa uns anys em dedico a fer informes de patrimoni. És una feina apassionant, però que el gran públic desconeix.
Des de l'any 1982, a Barcelona hi ha una ordenança que preserva alguns edificis pel seu valor patrimonial, ja sigui arquitectònic o històric. M’acaben de trucar d’una constructora per confirmar-me un pressupost que els vaig passar fa uns dies. L’Ajuntament els reclama un estudi sobre una casa del carrer de Gavà, número 4 que des del 2001 està inclosa al catàleg de patrimoni històric i arquitectònic del districte de Sants-Montjuïc. Té la categoria D, que vol dir que cal documentar-la abans d’enderrocar-la.
Per mi, ja fa temps que no hi ha categories, hi ha cases, mercats, fàbriques, masies amb històries viscudes per gent que de mica en mica han fet aquesta ciutat i que el creixement i el progrés fa desaparèixer.
Són petites històries que rescato dels papers de notaris, registradors de finques o de projectes d’arquitectes. Sempre sé que no ho podré esbrinar tot, perquè no hi ha cap arxiu on es guardin els records, les tristors, les angoixes, els desitjos i les alegries de la gent. La història de la casa del costat de la riera de Magòria és una d’aquestes.

Text a:http://w3.bcn.es/fitxers/sants/candel2005historica.324.pdf