LA FOTO DE L'AVI

Conte premiat al certamen DRAC DE LA TRINITAT, 2006, Modalitat d'Històries de vida i fets històrics

25 de setembre de 2005, Trinitat Vella, Barcelona.

Tocaven les cinc de la tarda quan Pau Soterras Quintana va acabar de pujar les llargues escales mecàniques de la parada de metro de Trinitat Vella. Va creuar la gran plaça envoltada de verns que donava a la Via Barcino, per pujar pel carrer Madriguera. S’havia quedat sorprès dels canvis que el barri havia experimentat. Tenia quaranta quatre anys i retornava desprès d’anys d’absència al barri que l’havia vist néixer.
No era una visita casual, ni de cortesia, la seva mare, la Teresa, feia uns dies que havia mort a casa seva, al carrer Mireia i volia passar per saber com estava el pis.
Els canvis que Pau veia al barri l’havien remogut els seus records. Eren records molt afeblits i que de mica en mica anava recuperant mentre anava cap a la casa de la seva mare.
Quan ja embocava la plaça de la Trinitat, va descobrir el remodelat forn de pa dels Jordà, el més antic del barri. Des de 1927 que hi era. Quantes vegades la seva mare li havia dit d’anar a buscar el pa allà?

No va saber reconèixer la parròquia, ara tota acolorida. Que havia passat amb la senzilla església on l’havia batejat mossèn Lorda? Va morir quan ell tenia dos anys. La mare sempre li havia dit que havia estat de sort per haver estat un dels últims nadons batejats per aquell capellà. Ella el considerava un sant home.
L’església inaugurada el 1958, remodelada de bell nou i la peatonalització de gran part dels carrers marcaven encara més els canvis del barri. Canvis que pel que veia, no s’aturaven, perquè hi havia força pancartes reivindicant l’eliminació d’un pla urbanístic. Devia ser un problema veïnal gruixut com els que ell recordava de la seva infantesa.

Que desconnectat que estava! No sabia res del que havia passat a la Trinitat en els darrers quinze anys. Era normal, havia estudiat enginyeria i amb un beca va anar a França a fer el doctorat. Allà va entrar a l’ Agència espacial europea i d’allà va anar a parar a un bungalou amb aire condicionat de Kurou, a la Guaiana francesa, on era un dels enginyers del centre espacial.
La mort de la seva mare l’havia trasbalsat, havia estat de cop, un atac de cor. No sabia encara avenir-se de la pèrdua, però volia deixar enllestides les coses abans de tornar a la Guaiana. Potser posaria a la venda el pis. No ho sabia encara.
Finalment, va arribar a la casa, un bloc de tres plantes, el pis era a la primera. Va obrir la porta i va sentir una forta flaire a tancat. A les palpentes va donar els llums, el pis estava molt endreçat. A la cuina, els plats del darrer dinar de la seva mare es recolzaven eixuts al costat de l’aigüera.

A la taula del menjador destacava un preciós cobretaula de ganxet sota un gruixut vidre. Tot estava en ordre, net i polit, gairebé impecable. La seva mare era així, curosa i molt espavilada per les coses de la casa. Únicament, una borsa plena de cabdells de llana i una peça a mig fer amb les agulles de punt enganxades estava al terra, al costat del sofà on havien trobat morta a la seva mare.

Havia estat una veïna amiga seva, alertada, perquè la Teresa havia faltat a la classe de ganxet que feien al centre cívic.

Pau va recollir la borsa del terra, no va poder evitar posar-se a plorar. Va seure al sofà i enmig del plugim de llàgrimes va donar una mirada a l’habitació. En una còmoda, la seva mare havia col·locat els retrats de tota la familia: El d'ell al costat de la torre de llançament de coets a la Guaiana, el d’ell i la seva dona, la Madelaine, el dia de la seva boda. Un de la seva mare de jove, amb el seu pare en una manifestació al barri per a què traguessin les torres d’alta tensió del riu Besós, Un del seu pare, al davant de la Debray, on treballava.

Si, la Debray!, la fàbrica de la pudor, feien paper de vidre i tota mena d’abrasius. Quantes vegades havia anat a esperar el seu pare a la sortida? Però un dia que el va anar a buscar li digueren que havia tingut un accident amb el camió de l’empresa i que havia mort. Ell tenia deu anys.

Al costat, hi havia una foto del seu avi Vicente. Quin gran tipus que era el seu avi?, va pensar. Sobtadament, la foto li va portar a la ment, una conversa que havia tingut amb ell quan era gairebé un marrec.
- Avi, la mama diu que sóc nét de miners. Això és veritat?- va preguntar Pau al seu avi Vicente
- Si, si que ho ets, - va dir Vicente- , Jo també ho sóc.
- Tu, també?- va replicar el nen
- Sí, L'Esteban, el meu avi va treballar tota la vida a les mines. Era picador i un ensorrament li va deixar les cames baldades i va haver de retirar-se abans de temps. El meu pare, el Rogelio, també va ser miner. Va baixar per primera vegada a la mina Las Matildes quan tenia tretze anys. El meu avi havia parlat amb el capatàs, perquè comencés a bregar-se arrossegant cabassos per mig jornal. En aquells anys, a La Unión eren pocs els quals no treballaven en el tall. Deu anys després es va casar amb la Magdalena, la meva mare. Al poble deien que era un bon casament: Un miner, cantaire de soleares i la filla d'un barber. Jo vaig néixer un any després.

Tenia catorze anys quan el meu pare va fer tractes amb l'encarregat de la mina San Juan Bautista perquè comencés a treballar. Guanyava mig jornal arrossegant cabassos. Amb vint-i-dos em van enviar al Rif, al servei militar i quan vaig tornar altra vegada: al pic i la pala. Era entibador. Però aquell any, les mines van tancar i com una metxa encesa la misèria i la fam es va estendre per la comarca. Vaig agafar les meves coses i em vaig venir cap a Barcelona.
Venia recomanat i em vaig posar de picador a la cantera de la fàbrica de ciment de l’ Asland que hi havia a Montcada. Avui fa cinquanta anys que em vaig venir cap a aquí.

- Quant, no?, Avi!, Jo ja tinc tretze anys. Creus que em deixarien treballar en la fàbrica de ciment?, - va exclamar en Pau.
- A tu? Sent nét d'un miner... igual si.
- Papa, per Déu! No li diguis això al nen que les coses han canviat molt des que tu vas venir, - va dir la Teresa.
- Si, filla, han canviat molt, per sort per a ell.
La Teresa i el seu pare es van mirar, prou sabien de les angoixes i els patiments que havien passat per sortir endavant. Només, ells dos, pare i filla. Ara tenien un petit pis al carrer Mireia i havien vist com el barri de la Trinitat Vella, s’havia anat construint ocupant desordenadament aquell turó que els de Barcelona, deien que era a la quinta forca.
Era el 21 de novembre de 1975 i feia fred al carrer, el país estava trasbalsat Franco, el dictador que durant quaranta anys havia controlat el poder al país havia mort desprès d’una perllongada agonia.

Pau es va eixugar les darreres llàgrimes, s’aixecà del sofà, es va acostar a la còmoda i va agafar el retrat del seu avi. Era veritat, i tant que ho era! Ell era net d’un miner que havia arribat a la Trinitat Vella el 1925, fugint de la misèria que patia a La Unión, el seu poble. No havia estat l’únic d’aquell municipi murcià que havia vingut a la Trinitat. Segons explicava l’avi, quan va arribar va trobar força coneguts, fins i tot, algú que havia estat a la mina San Juan Bautista com ell. Gent de La Unión, d’ Aguilas, de Lorca, de Cartagena, de Torre Pacheco, de Mula.

Els primers anys els va passar rellogat a casa dels Quiñones, una familia de Mazarrón, als que coneixia d’oïdes. El tal Quiñones deia l’avi que treballava a una fàbrica de productes químics de Sant Andreu i que era anarquista. Vivien tots apinyats, en Quiñones, la seva dona, la Raimunda, dos nens i el meu avi Vicente en una petita casa que estava arrenglerada juntament amb altres deu i que havia fet construir un de Palència, Simeón Argilaga, que havia arribat uns anys abans. Presumia de ser el primer en arribar a la Trinitat, però l’ avi mai s’ho va creure, tot i que l’ Argilaga havia sabut fer negoci amb la necessitat d’habitatge dels nouvinguts. Fins i tot, durant anys, el passatge on eren les cases sortia a les guies, amb el nom del seu constructor: Passatge Argilaga.

Aquella foto d’un somrient Vicente Soterras Alonso, el dia de la seva boda amb la Madelaine li havia portat un doll d’històries al cap. Relats que el seu avi li havia explicat quan era un nen. En Vicente tenia un do especial per fer que les experiències més dures, però quotidianes semblessin aventures extraordinàries.

Si no fos pel seu avi, no sabria de les de les entremaliadures que els vailets nouvinguts feien a les cabres que l’Amàlia Cillera tenia estabulades a la casa que tenia al carrer de la Trinitat i que pomposament anomenava Vila Rosa. Ni de les caigudes en bicicleta del seu avi entestat en seguir al Ramon, un company de la pedrera del’ Asland que s’havia fet soci de la Penya ciclista de la Santíssima Trinitat, fundada el 1928 o de les bestieses que explicava que es deien quan els diumenges a la tarda anava a jugar a cartes al cafè del Manco, que pel que es veu, no era un sobrenom, sinó el nom real del propietari: Ricardo Manco. Com devia ser aquella taverna situada al carrer Trinitat? L’avi l’havia explicat que era un indret on es reunien els de la CNT.

El maig de 1932 , l’ avi Vicente es va casar amb la filla de l’ Amparo Torra, l’ Amparito. Eren de Burjassot i la señora Torra tenia una senzilla carnisseria al carrer Mireia instal·lada amb la minsa herència que l’havia deixat el seu home, un tractant de bestiar d’Alzira. La Torra presumia a parts iguals de ser la primera “tablajera “ del barri i de fer els millors lletons a quilòmetres a la rodona. L’Amparito era dolça, molt blanqueta, deia l’avi. Vivien al damunt de la botiga, juntament amb la Senyora Torra, en el pis on després de moltes reformes vaig néixer jo. Pocs mesos després del casori, l’ Amparito va quedar embarassada de la meva mare. Va néixer el 5 de març de 1933, un dia en què els diaris duien a primera plana la noticia que els súbdits alemanys residents a Barcelona, votaven a les eleccions del seu país, en el vaixell Halle, ancorat a sis milles del port. Van ser les eleccions que va guanyar Hitler.

L’avi Vicente i l’Amparito eren feliços amb aquella nena. Era una felicitat continguda, d’aquelles que assenyala un bon camí en la vida, però la desgràcia sense ser convidada es va rabejar amb l’ avi.

La tarda del 24 de juliol de 1936, uns salvatges de la FAI van entrar a la fàbrica de gasoses que en Ramon Bis tenia a tocar la carnisseria. L’anaven a detindre per explotador de la classe treballadora. Ja em diràs, quin explotador que era amb tres empleats, tot veïns del barri. L’ Amparito que hi treballava va dir que no hi era i un d’aquells brètols li donà un cop amb una barra de ferro amb tan mala fortuna que ella va xocar contra la màquina que embotellava les gasoses, desnucant-se. Uns dies més tard, va aparèixer el cos del tal Bis ofegat al Besòs. Havia caigut mentre fugia.

Quin mal tràngol va ser pel meu avi, la mort de l’Amparito! Es quedava sol amb una nena de poc més de tres anys. Se l’estimava tant a la seva dona que maleint la política i aquells desgraciats va prometre que no es casaria mai més. Així va ser; vidu tota la vida. Sort que va comptar amb la senyora Torra per criar a la mare mentre ell treballava com un ase a la pedrera de l’Asland.

Quin gran home era el meu avi i quan patiment va haver de suportar, es repetia mentalment. En Pau mirant la foto recordava les moltes histories que l’havia explicat el seu avi. I ara que el barri havia canviat tant era una sort poder imaginar-se com devia a ser la vida per aquells verals quan el turó de la Trinitat començava a ser colonitzat per la ciutat a cavall de la dècada dels anys vint i trenta del segle XX. Però, hi havia una història d’aquelles que sempre l’havia colpit.

-Pau, tu saps que abans es podien veure els estels des del barri. -va dir Vicente al seu net, l’endemà que l'home arribés a la lluna i acabava de llegir la noticia al diari.

- Si, avi? – va preguntar en Pau
- Si, jo les veia tots els dies quan anava a treballar. M’aixecava a les cinc de la matinada per anar a l’ Asland. Quedava amb la colla de companys a tocar les instal·lacions de la Companyia d’ aigües i seguint la sèquia de Rec anàvem a treballar.
- I com us veieu? – va exclamar en Pau.
- Un de nosaltres portava un fanalet de carbur i la resta anàvem al darrere en fila índia. Semblaven una cuca de llum. Gairebé no parlàvem. Recordo el fred del matí, la remor del riu Besòs i el cel estelat que mica en mica desapareixia per l’albada. Era un espectacle immens, impossible de veure ja, ara que han fet l’autopista que va cap a França.
- Quant temps trigàveu arribar a la fàbrica de Montcada? – va preguntar en Pau.
- En una hora fèiem el camí, els dies de pluja trigàvem més. El capatàs ja ho sabia d’on venien i feia de més i de menys si arribaven tard. La veritat és que si no arribàvem nosaltres no sortia el camió que ens duia a la pedrera.
- I cada dia, anàveu caminant? No us cansàveu, avi?
- I tant, nano! , I tant que ens cansàvem. Però a tot s’acostuma un. Sort de les estrelles!
- Perquè avi?
- Ai Pau! Em recordaven a l’Amparito. Totes tant brillants allà dalt. Com iluminant-nos el camí, quan no hi era la lluna. Pensava que l’Amparito estava en una d’elles i em veia cada dia. Jo alçava el cap i buscava la més brillant i li deia en silenci.
- Amparito, tranquil.la, la nena està ja molt gran.

Allà s’acabava la història, perquè, l’avi sempre començava a ploriquejar. Recordava a la seva dona, l’avia que mai vaig conèixer. Jo també em posava trist i me’l mirava sense saber que dir-li.
No sé pas, si va ser per culpa d’aquella història que vaig interessar-me per l’ espai. No ho sé, però en alguna cosa va influir, segur.

11 de març de 2006, Korou, Guaiana francesa.

Desprès de tres intents avortats, hem aconseguit llençar el coet Arianne amb dos satèl·lits de comunicacions. Ha estat un èxit. Aquest cop l’he compartit amb algú nou, a banda de l’equip de treball. Amb el meu avi.
M’he dut la seva foto a la Guaiana i me l’he col·locat al meu escriptori. M’ha vist posar-me nerviós, fer càlculs i càlculs i passar-me hores davant l’ordinador, tots aquests mesos. Però sempre ha estat allà, immutable, somrient.

Quan veia l’estel.la del coet als monitors del centre d’operacions, m’he mirat la foto i li he dit:

- Avi, aquest coet igual veu a l’ Amparito. Vols que li digui alguna cosa

No hi ha hagut resposta i he pensat: Potser no em diu res perquè ja són tots dos junts de nou.

LA CASA DEL COSTAT DE LA RIERA DE MAGÒRIA

Relat finalista del Certamen Literari Francesc Candel- La Marina, 2005 (Narració històrica)

15 de setembre de 1849

A l’oficina del notari de Barcelona, Sr. Caietà Anglora, dos homes esperen impacients a la sala d’espera que el fedatari públic els convidi a passar al seu despatx.
Són dos súbdits francesos. Un voreja la cinquantena, una espessa barba negra amb patilles li decora la cara. Du un vestit marró fosc amb armilla i camisa de popelín de coll emmidonat del qual penja una perfecta corbata de llacet de seda negra. L’altre té cinquanta - un anys, gairebé és calb i té la cara tallada i plena d'arrugues. Du un vestit de llana grisa, gastat i rosegat a les costures i una camisa de color cru, sense coll i descordada. Sosté a les cames des que s’ha assegut a la sala d’espera, una gorra de pana amb visera. Mou entre les mans, nerviosament, la carta de residència que atorga el Govern Civil als estrangers que treballen a la província de Barcelona. Ambdós han arribat a l’acord de fer una transacció per a l’establiment perpetu d’unes terres. Gairebé setze mil pams quadrats, allà on la carretera de Barcelona a l’ Hospitalet traspassa la riera de la Magòria.
El propietari venedor, l’home del vestit marró fosc, és Francesc Cros i Possell. És el segon fill de François Cros Dupuy, un industrial de Montpeller que uns anys abans, el 1817, fugint de França acusat de bonapartista, s’havia establert al poble de Sants per fabricar-hi aigua forta, caparrós i clorur d'estany amb el nom de Francesc Cros y Cia.
El 1831, quan va morir als seixanta - tres anys, deixà l’empresa, la fàbrica, els clients, els crèdits i els deutes als seus dos fills: Joan Timoleont, que en serà el nou director i el soci majoritari, i al segon fill, Francesc. Una petita part del negoci també passà a qui havia estat el seu amic i soci de confiança, Baltasar Giraudier.
La nova raó social, Juan Timoleón Cros y hermanos, ben aviat es va convertir en una empresa referent de la química a Catalunya. A Sants arribà a fabricar àcid sulfúric, àcid nítric, sulfat de ferro, de coure, clorur d'estany, àcid clorhídric i nitrat de plom. I durant alguns anys, les seves xemeneies superaren per poc, el campanar de la nova església de Santa Maria de Sants, construïda entre 1828 i 1830.
A la , hi treballaven una vintena d’operaris i en algunes èpoques de l’any, doblava la plantilla. Un dels que feia més temps que hi treballava era Joseph Mathieu Marions, de fet, havia vingut des del seu poble nadiu de Lauran, a Occitània, cridat per François Cros quan aquest, el 1822, va aconseguir el privilegi per comprar el salnitre a la hisenda
espanyola. L’experiència de Mathieu li era un element indispensable per a la nova aventura empresarial de Cros. Coneixia tots els ets i els uts de la construcció de les cambres de plom, necessàries per fer l’àcid sulfúric, component bàsic dels productes elaborats a la fàbrica, i produït amb el salnitre que comprava a baix preu, l’empresari de Montpeller a l’Estat espanyol.
Aquell quinze de setembre de 1849, Mathieu estava més nerviós que de costum. Havia anat a Barcelona al despatx d'un notari amb el fill de qui havia estat el seu cap durant molts anys. Feia un pas important. Comprava un terreny on construir una casa per quan l’edat i la malaltia que el començava a consumir no li permetessin treballar.
A poc de traspassada la cinquantena, presentava els primers símptomes de saturnisme, conseqüència dels seus vint-i-cinc anys de treball a la química Cros. Les emanacions dels vapors sulfúrics i les fortes temperatures que havia de suportar manipulant els gresols, no solament li havien clivellat la cara, sinó que ara el consumien per dintre lentament.
L'herència que va deixar l’empresari Cros als seus fills no solament incloïa les parets fabrils i el lloc de feina sinó també, una sèrie de terrenys que el de Montpeller havia anat comprant, ja fos, perquè pensava ampliar la fàbrica, ja fos, perquè creia que comprar terres era una bona inversió. Els terrenys comprats eren quatre mujades
adquirides als germans Ramon i Josep Maria Ponsich i de March, uns notables propietaris agraris de Sants. Aquests dos germans tenien el domini mitjà dels terrenys, ja que, el domini real era dels preveres de la Catedral de Barcelona, des de 1546. Els dos germans Cros se les van repartir a parts iguals, d'acord amb el contingut del testament del seu pare, del qual el soci Giraudier era marmessor. Durant més de divuit anys restaren inamovibles fins que un fet, que els Cros van viure amb un gran trauma, va fer que en Francesc es decidís a treure rendiments a aquelles propietats.
Un dia d’abril de 1848, Joan Timoleont estava negociant una de les habituals entrades de salnitre amb els representants de la hisenda estatal. Els esperava de bon matí al Cafè de Baldiri Saus, a la carretera de Sants a tocar de la fàbrica. Per desgràcia seva, un grup de bandolers armats amb trabucs van entrar al local per emportar-se diners i queviures. Segurament, l’escàs botí aconseguit els va impulsar a fer que cinc dels clients de la taverna pugessin en un carro. Un d'aquests
clients era Joan Timoleont. Durant una setmana va estar segrestat dins un pou a Badalona i el seu germà va haver de pagar catorze mil duros perquè l'alliberessin.
El retorn va ser traumàtic. Joan Timoleont va restar trastornat durant força mesos i per cobrir l’enorme despesa econòmica del rescat i poder fer front alhora als pagaments de la fàbrica, en Francesc, director en funcions, posà a la venda la part que li corresponia de les terres.
Joseph Mathieu, un dels empleats més antics de l'empresa somniava a tenir un lloc per fer-s'hi una casa. Un dia va preguntar el preu d’aquelles terres a en Francesc. Aquest, el va saber convèncer i finalment, Mathieu va desemborsar la quantitat de cinc mil tres-cents reals de billó per dos solars de poc més de tres-cents mil metres quadrats. Els estalvis de tota una vida per un desig llargament somniat. Eren una mica més de dos quarts de dotze quan Francesc Cros i Joseph Mathieu entraren al despatx notarial. La bigarrada decoració de petits quadres a les parets de la sala, s’amagava de la llum d’aquell dia assolellat per unes cortinetes de punta i unes estores de vellut ocre de tons daurats a mig recollir. Sota l’atenta mirada del notari Anglora plasmaren les seves signatures als documents preparats per a l’ocasió.
Finalment, els dos homes van encaixar les mans i es desitjaren bona sort en els seus futurs propòsits. Mentre feien l’encaixada, la gorra de pana de Mathieu va anar a parar al terra de rajoles del despatx notarial.

30 de maig de 1864
Una tarda de maig de 1864, quinze anys més tard d’aquella encaixada de mans, la dona de Francesc Cros, Madelaine Isaac, acompanyada de les seves filles, Melanie, Henriette, Júlia i Constància arribaven a les portes de la fàbrica del seu marit i del seu cunyat. Havien aprofitat aquella tarda de primavera per sortir de Barcelona, vivien al carrer de Santa Anna, i muntades a la calessa de la família havien decidit fer una visita, tot fent via per la carretera de Sants. Les nenes amb els cabells enrinxolats coberts per capells de palla amb cintes de seda nuades al coll, gaudien del viatge sense adonar-se del creixement urbà que el municipi de Sants havia experimentat des que el seu avi patern hi havia instal·lat la fàbrica. Ara, amb gairebé vuit mil habitants, Sants acollia força cases noves, moltes amb la façana abocada a aquella carretera. Algunes fàbriques importants s’havien instal·lat al municipi, el vapor dels Güell, l'España Industrial dels Muntadas, absolutament monumental, i la tèxtil d’Enric Grillet. Els negocis i les botigues obrien de bat a bat les portes per oferir productes als obrers que ja formaven la majoria demogràfica del poble.
Madame Cros i les seves filles, en poc més d'una hora, havien arribat a la porta de la fàbrica. Era oberta i el fill gran de Madelaine, Emili Cros Isaac, les havia anat a rebre. Era un jove despert i atent que tenia més interès per la política, vuit anys més tard seria el primer alcalde republicà de Sants, que no pas per l’empresa, regentada amb una veritable fruïció pel seu cosí Amadeu Cros i Nubiola que havia heretat bona part de les accions a la mort del seu pare el 1862. Els dos cosins mai no es van acabar d’entendre. Malgrat tot, l’Emili restà vinculat a la societat durant anys. A partir de 1866, Amadeu, va adreçar cada cop més la producció cap a la fabricació de fertilitzants i adobs. La producció, contaminant i notablement incrementada, havia fet poc operativa la fàbrica de Sants. A més, cada cop hi havia més habitatges a tocar les tanques de la indústria i les primeres queixes començaven a fer-se evidents. El 1873, Amadeu Cros decidia construir unes noves instal·lacions a tocar la platja i les vies del ferrocarril de Mataró a Barcelona, al municipi de Badalona. Molt a prop, potser per alguna promesa feta al seu pare, d’on aquest va patir aquella traumàtica setmana de segrest.
Emili va ajudar a baixar de la calessa les nenes, mentre comentava a la seva mare que havia anat a veure el vell Mathieu. Una excusa per fugir una estona del despatx i continuar la relació amb la persona que li havia ensenyat molts dels secrets de la manipulació del salnitre i del sofre. Mathieu va ser qui el va agafar com a aprenent quan era un marrec i el seu pare el feia anar a la fàbrica. Certament, el noi dels Cros i l’operari Mathieu es tenien molta estimació. Per un, era com el nét que mai no tindria i per a l’altre, l’avi que no va arribar a conèixer.
A final del mes de març, Joseph Mathieu havia començat a construir-se una casa a tocar la riera de la Magòria. Aquella tarda, l’Emili Cros havia hagut de convèncer Joseph que la carta de pagament que havia firmat el dia anterior per pagar la nova construcció era correcta i que el paleta, el fuster i el serraller contractats cobrarien en dos pagaments la seva feina, valorada en 10.500 duros.
Des de l’inici de les obres, Mathieu, malalt i envellit, s’asseia davant la construcció tot veient com el paleta Josep Grau i el fuster Miquel Bordas, ambdós veïns de Sarrià, li aixecaven casa seva. Fruïa d’aquells moments, tot i que sabia que novament, havia assumit el risc d’hipotecar-se per dotze mil duros amb un comerciant de Sants, Pau Rodes Planas, per poder bastir-se una casa amb tres botigues amb entresòl i dos pisos amb habitatges; anys a venir, seria la casa número quatre del carrer de Gavà.
Al gener de 1865, la casa estava acabada i Mathieu s'hi ’instal·là al segon pis. Consumia els seus dies prenent el sol a la balconada, tot mirant-se la propera muntanya de Montjuïc o fent el cafè al Casino Económico Instructivo, els dissabtes. Era una vida avorrida i esllanguida, només distreta pel miol de les gatades que de tant en tant s’allotjaven al pati del darrere de la finca; per les discussions, cada cop més habituals, amb la Teresa, la minyona que li netejava i preparava els dinars i per les xerrades disteses amb els amos de la botiga de queviures i el fuster als quals havia llogat els baixos de la casa. Per mala sort o per deixadesa, el primer pis restà buit durant anys, sense cap inquilí que estigues interessat per l’habitatge atesa la nul·la publicitat que en va fer Mathieu, que pretenia passar en soledat els seus darrers anys.
L’hivern de 1871, Mathieu va agafar una pulmonia. Aquesta malaltia el va deixar molt dèbil, amarat en suors i bromeres de les quals mai no s’acabaria de recuperar. El 7 d’abril de 1874 moria sol a casa seva. No tenia descendents, al seu enterrament, només hi assistiren, la seva minyona, Emili Cros i alguns vells companys de la factoria, ja retirats. Sense descendència directa, els seus creditors, havia acabat devent molts diners, van instar judicialment l’embargament dels seus béns per recuperar els cèntims que li havien deixat. La casa va sortir a subhasta, la qual es va fer per primera vegada, el 30 d’agost de 1882, no van presentar-s'hi postors. Se'n va convocar una segona, el 31 de maig de 1883, i es va reduir el preu de sortida de la finca en dues terceres parts. Bartomeu Pous i Casals, un comerciant de Barcelona la va adquirir per 12.090 pessetes. El 27 d’octubre de 1884 la inscrivia al Registre de la propietat. El valor de la finca era de 3.287 pessetes, la resta dels diners van ser per eixugar els deutes dels creditors de Mathieu.

30 d’octubre de 1884
Bartomeu Pous acaba d’entrar al taller del ferrer Genis Monteagut, al carrer dels Mirallers. Se saluden efusivament, es coneixen des de la infantesa quan jugaven, tot caçant gripaus a les basses del seu poble, Biosca, a la Segarra.
Pous li vol encarregar la confecció de dues lletres de ferro colat que hauran de ser banyades en una barreja de coure i de pa d’or. Són la lletra B i la lletra P, les inicials del seu nom i cognom respectivament. Les vol penjar al damunt del llindar de la casa que ha comprat a un preu molt assequible. Creu, amb la seguretat d’un home d’èxit en els negocis com ell, que són del tot necessàries per mostrar, sense dir quin és, el seu estatus social.
Un mestre d’obres, Joan Baptista Feu Grau, li ha dibuixat unes reformes a la façana de la casa, destaquen les columnetes que es col·loquen com a mainell a les finestres del primer pis i sobretot, l'arc peraltat de l’entrada principal. Una decoració que dóna una fesomia de casa benestant i que és del gust, un xic fatxenda, del comerciant Pous.
La nova casa destaca en un entorn dominat per cases de planta i pis i per les tanques de totxo d’una foneria que s’ha menjat una mica de la llera de la veïna riera de la Magòria.
Surt del taller del seu amic portant una caixa de fusta que carrega fins a la calessa que l'espera al carrer de l'Argenteria. Dins la caixa, hi ha un pom de llautó daurat que aquella tarda col·locarà, amb l’ajuda dels seus fills Wenceslau i Juli, al damunt del pilar d’arrencada de l’escala principal de la nova casa. Els nois són encara un parell d’adolescents i no poden intuir que el seu pare els deixarà la finca com a dot quan es casin. Wenceslau ho farà l’octubre de 1889. Les esposalles del seu germà Juli seran tres anys més tard.
Des del moment de la compra, el seu pare Bartomeu i la seva mare, Maria Antonia Saus saben que han donat un patrimoni significat als seus fills i secretament aspiren que ambdós convisquin amb les seves famílies a la casa. Malauradament, els seus fills tenen altres idees, uns anys més tard, en concret el novembre de 1905 els germans Pous i Saus venen la propietat al matrimoni format per Josep Rogent Pedrosa i Anna Massó.

8 d’agost de 1937

La ciutat acalorada es troba en una relativa calma però la por als bombardeigs s’ha fet evident i tangible des del 29 de maig. Aquell dia, les bombes van matar seixanta- quatre persones.
Fa uns dies que el quilo de pa costa 90 cèntims, una veritable fortuna. El 9 de juliol, la la Generalitat de Catalunya ha publicat un decret, mitjançant el que es poden expropiar les finques d’aquells que es considerin facciosos.
Josep Rogent que havia destacat per la seva militància a la Lliga regionalista a la zona de Sants, ara és objecte de continuades injúries i calúmnies per part d’alguns militants de la FAI. Té molta por i una tristor immensa s'ha endinsat al seu cor. La seva dona, l’Anna havia mort en el bombardeig del port de Barcelona fet des del vaixell italià Eugenio de Savoia el 13 de febrer. Li va caure al damunt una marquesina mig desplomada. La tràgica pèrdua i la sensació d’impotència li han fet prendre una decisió dràstica, retornar al seu poble, Dàrnius, a l’Alt Empordà. Allà té encara la seva germana Eulàlia i una casa heretada dels seus pares.
Aquell matí del 8 d’agost, un bon amic i company de tertúlies l’esperava al despatx del notari Marquès, al carrer de Llúria, és Joan Uriach Tey, farmacèutic i continuador de la nissaga de farmacèutics, propietaris dels Laboratoris Uriach.
Uriach havia acceptat amb desgrat executar la hipoteca que tenia concertada des de 1934 amb el seu amic Rogent. Signada quan va voler fer unes reformes a la casa del carrer de Gavà. Aquell dia, per eixugar el deute, li comprarà la casa per 90.000 pessetes.
Uriach mai no voldrà anar a la casa del carrer de Gavà, li recorda uns temps molt amargs i la tragèdia del seu amic. Durant tota la seva vida va intentar amagar l’existència d’aquella propietat. Va llogar els pisos i les botigues. Els pagaments dels lloguers, els administrarà el seu advocat i els destinarà a la publicació d’una revista d’història de la farmàcia. El 13 de març de 1986 quan va morir Joan Uriach i Tey , les seves filles, Matilde i Mercedes Uriach Marsal descobriren aquella propietat. Poc temps desprès, la van vendre a una immobiliària. La revista va deixar d’editar-se.

4 d’abril del 2004
Sóc historiador i des de fa uns anys em dedico a fer informes de patrimoni. És una feina apassionant, però que el gran públic desconeix.
Des de l'any 1982, a Barcelona hi ha una ordenança que preserva alguns edificis pel seu valor patrimonial, ja sigui arquitectònic o històric. M’acaben de trucar d’una constructora per confirmar-me un pressupost que els vaig passar fa uns dies. L’Ajuntament els reclama un estudi sobre una casa del carrer de Gavà, número 4 que des del 2001 està inclosa al catàleg de patrimoni històric i arquitectònic del districte de Sants-Montjuïc. Té la categoria D, que vol dir que cal documentar-la abans d’enderrocar-la.
Per mi, ja fa temps que no hi ha categories, hi ha cases, mercats, fàbriques, masies amb històries viscudes per gent que de mica en mica han fet aquesta ciutat i que el creixement i el progrés fa desaparèixer.
Són petites històries que rescato dels papers de notaris, registradors de finques o de projectes d’arquitectes. Sempre sé que no ho podré esbrinar tot, perquè no hi ha cap arxiu on es guardin els records, les tristors, les angoixes, els desitjos i les alegries de la gent. La història de la casa del costat de la riera de Magòria és una d’aquestes.

Text a:http://w3.bcn.es/fitxers/sants/candel2005historica.324.pdf

EL BUDA DE SANTA MADRONA

Text presentat al Concurs Històries de Barcelona (concurs literari organitzat per Bdebarna i Transversal Web en el marc de l'Any del Llibre i la Lectura 2005)

Último día del mes de julio del 2001.
Mientras las gentes de Barcelona esperaban en candeletas lanzarse a la vorágine vacacional, José, un cincuentón, escuálido, calvorota, tatuado por el alcohol y una existencia mísera dormía su última curda escondido entre cartones y sobre una plancha de espuma amarilla en una de las habitaciones de un edificio abandonado en la calle Santa Madrona, 32.
Dos pisos más arriba, entre el arrullo de una asamblea colombófila y el movimiento de roedores, Ahmed y Toni, dormitan. Uno, sobre un colchón roñoso y ajado. El otro, en una tumbona a punto de quebrarse. Son dos chicos de trece o catorce años, huérfanos por abandono, que malviven entre el hurto y las “chapas” y se evaden de lo de aquí, buscando paraísos en el más allá, esnifando colas y pegamentos.
Los chavales acceden al inmueble cuando y como pueden, escalando por el bajante de aguas residuales que decora el patio de luces de la finca. Unos rulos de cerámica mohosa que son un acceso al filo de lo imposible. Un riesgo necesario, pues las puertas y ventanas del edificio se tapiaron hasta la segunda planta para evitar las estancias de colectivos no deseados. Parece que ha corrido ya la voz de que van a derribarlo y desde hace días en este refugio mugriento hay habitaciones libres.
José y los muchachos son despertados por sorpresa por un agente de la policía nacional al que sigue su compañero y unas cuantas personas más. Son los técnicos que se van a encargar del derribo y de rehacer, en el solar que quede, un hotel turísticamente rentable o unos apartamentos de alto standing.
José, que no se aguanta derecho, sale tambaleándose y cae en redondo a los pies de uno de esos árboles raquíticos que ilustran la avenida del Paralelo. Los muchachos, que pretendían salir por su salida imposible, son increpados por el policía, ahora con el uniforme sucio de polvo, a pasar por un boquete que la maceta diestra de un paleta que le acompaña, acaba de abrir en el muro tapiado. Al llegar a la calle y a pesar de la mirada indolente de una policía que fuma desganadamente un pitillo, huyen pies en polvorosa.
Algunos de los técnicos han conseguido subir al terrado, tras pasar por una selva de cachivaches trinchados que rellenan la escalera del inmueble. El sol mañanero repica en la repisa de la baranda donde se han apoyado a relatar la historia de esta casa; construida entre 1847 y 1849 por el tendero Felipe Isbert Piera cerca de la muralla que rodeaba la ciudad, sabedor que era un buen negocio, pues se olía en el ambiente que pronto esta seria derribada.
Los beneficios de la casa en forma de alquileres fueron para su hija que felizmente casada fue haciéndose un rinconcito.Y así, la casa, los inquilinos y los ahorros, pasaron de madre a hija solterona y de esta a un sobrino vividor que acabo hipotecándola para pagar unas deudas que el banco entendió eternas pues se quedó con el edificio. Fue su acta de defunción, sin inquilinos quedo abandonado cual pecio en medio del océano urbano y abierto a náufragos desesperados. Explicada la biografía del edificio, los técnicos abandonan la cubierta por insolación y con las caras sudorosas. Una nueva bajada por la selva de mugre que colapsa las escaleras. Uno de ellos entra en el piso donde los chicos dormían. Accede a lo que debía ser la cocina y en el alfeizar de una ventana que mira al patio de luces encuentra una de esas figuras de yeso decoloradas por vejez. Es un buda, sonriente y barrigudo que consciente de que bien poca prosperidad le queda por dar, abandona, por un golpe de viento, aquel hogar por el único agujero libre que quedaba. Caída libre y mil añicos. Los del derribo recogerán sus restos.

Text a: http://www.bdebarna.net/v1/mapa.php?historia=582&mapa_id=50