LA FOTO DE L'AVI

Conte premiat al certamen DRAC DE LA TRINITAT, 2006, Modalitat d'Històries de vida i fets històrics

25 de setembre de 2005, Trinitat Vella, Barcelona.

Tocaven les cinc de la tarda quan Pau Soterras Quintana va acabar de pujar les llargues escales mecàniques de la parada de metro de Trinitat Vella. Va creuar la gran plaça envoltada de verns que donava a la Via Barcino, per pujar pel carrer Madriguera. S’havia quedat sorprès dels canvis que el barri havia experimentat. Tenia quaranta quatre anys i retornava desprès d’anys d’absència al barri que l’havia vist néixer.
No era una visita casual, ni de cortesia, la seva mare, la Teresa, feia uns dies que havia mort a casa seva, al carrer Mireia i volia passar per saber com estava el pis.
Els canvis que Pau veia al barri l’havien remogut els seus records. Eren records molt afeblits i que de mica en mica anava recuperant mentre anava cap a la casa de la seva mare.
Quan ja embocava la plaça de la Trinitat, va descobrir el remodelat forn de pa dels Jordà, el més antic del barri. Des de 1927 que hi era. Quantes vegades la seva mare li havia dit d’anar a buscar el pa allà?

No va saber reconèixer la parròquia, ara tota acolorida. Que havia passat amb la senzilla església on l’havia batejat mossèn Lorda? Va morir quan ell tenia dos anys. La mare sempre li havia dit que havia estat de sort per haver estat un dels últims nadons batejats per aquell capellà. Ella el considerava un sant home.
L’església inaugurada el 1958, remodelada de bell nou i la peatonalització de gran part dels carrers marcaven encara més els canvis del barri. Canvis que pel que veia, no s’aturaven, perquè hi havia força pancartes reivindicant l’eliminació d’un pla urbanístic. Devia ser un problema veïnal gruixut com els que ell recordava de la seva infantesa.

Que desconnectat que estava! No sabia res del que havia passat a la Trinitat en els darrers quinze anys. Era normal, havia estudiat enginyeria i amb un beca va anar a França a fer el doctorat. Allà va entrar a l’ Agència espacial europea i d’allà va anar a parar a un bungalou amb aire condicionat de Kurou, a la Guaiana francesa, on era un dels enginyers del centre espacial.
La mort de la seva mare l’havia trasbalsat, havia estat de cop, un atac de cor. No sabia encara avenir-se de la pèrdua, però volia deixar enllestides les coses abans de tornar a la Guaiana. Potser posaria a la venda el pis. No ho sabia encara.
Finalment, va arribar a la casa, un bloc de tres plantes, el pis era a la primera. Va obrir la porta i va sentir una forta flaire a tancat. A les palpentes va donar els llums, el pis estava molt endreçat. A la cuina, els plats del darrer dinar de la seva mare es recolzaven eixuts al costat de l’aigüera.

A la taula del menjador destacava un preciós cobretaula de ganxet sota un gruixut vidre. Tot estava en ordre, net i polit, gairebé impecable. La seva mare era així, curosa i molt espavilada per les coses de la casa. Únicament, una borsa plena de cabdells de llana i una peça a mig fer amb les agulles de punt enganxades estava al terra, al costat del sofà on havien trobat morta a la seva mare.

Havia estat una veïna amiga seva, alertada, perquè la Teresa havia faltat a la classe de ganxet que feien al centre cívic.

Pau va recollir la borsa del terra, no va poder evitar posar-se a plorar. Va seure al sofà i enmig del plugim de llàgrimes va donar una mirada a l’habitació. En una còmoda, la seva mare havia col·locat els retrats de tota la familia: El d'ell al costat de la torre de llançament de coets a la Guaiana, el d’ell i la seva dona, la Madelaine, el dia de la seva boda. Un de la seva mare de jove, amb el seu pare en una manifestació al barri per a què traguessin les torres d’alta tensió del riu Besós, Un del seu pare, al davant de la Debray, on treballava.

Si, la Debray!, la fàbrica de la pudor, feien paper de vidre i tota mena d’abrasius. Quantes vegades havia anat a esperar el seu pare a la sortida? Però un dia que el va anar a buscar li digueren que havia tingut un accident amb el camió de l’empresa i que havia mort. Ell tenia deu anys.

Al costat, hi havia una foto del seu avi Vicente. Quin gran tipus que era el seu avi?, va pensar. Sobtadament, la foto li va portar a la ment, una conversa que havia tingut amb ell quan era gairebé un marrec.
- Avi, la mama diu que sóc nét de miners. Això és veritat?- va preguntar Pau al seu avi Vicente
- Si, si que ho ets, - va dir Vicente- , Jo també ho sóc.
- Tu, també?- va replicar el nen
- Sí, L'Esteban, el meu avi va treballar tota la vida a les mines. Era picador i un ensorrament li va deixar les cames baldades i va haver de retirar-se abans de temps. El meu pare, el Rogelio, també va ser miner. Va baixar per primera vegada a la mina Las Matildes quan tenia tretze anys. El meu avi havia parlat amb el capatàs, perquè comencés a bregar-se arrossegant cabassos per mig jornal. En aquells anys, a La Unión eren pocs els quals no treballaven en el tall. Deu anys després es va casar amb la Magdalena, la meva mare. Al poble deien que era un bon casament: Un miner, cantaire de soleares i la filla d'un barber. Jo vaig néixer un any després.

Tenia catorze anys quan el meu pare va fer tractes amb l'encarregat de la mina San Juan Bautista perquè comencés a treballar. Guanyava mig jornal arrossegant cabassos. Amb vint-i-dos em van enviar al Rif, al servei militar i quan vaig tornar altra vegada: al pic i la pala. Era entibador. Però aquell any, les mines van tancar i com una metxa encesa la misèria i la fam es va estendre per la comarca. Vaig agafar les meves coses i em vaig venir cap a Barcelona.
Venia recomanat i em vaig posar de picador a la cantera de la fàbrica de ciment de l’ Asland que hi havia a Montcada. Avui fa cinquanta anys que em vaig venir cap a aquí.

- Quant, no?, Avi!, Jo ja tinc tretze anys. Creus que em deixarien treballar en la fàbrica de ciment?, - va exclamar en Pau.
- A tu? Sent nét d'un miner... igual si.
- Papa, per Déu! No li diguis això al nen que les coses han canviat molt des que tu vas venir, - va dir la Teresa.
- Si, filla, han canviat molt, per sort per a ell.
La Teresa i el seu pare es van mirar, prou sabien de les angoixes i els patiments que havien passat per sortir endavant. Només, ells dos, pare i filla. Ara tenien un petit pis al carrer Mireia i havien vist com el barri de la Trinitat Vella, s’havia anat construint ocupant desordenadament aquell turó que els de Barcelona, deien que era a la quinta forca.
Era el 21 de novembre de 1975 i feia fred al carrer, el país estava trasbalsat Franco, el dictador que durant quaranta anys havia controlat el poder al país havia mort desprès d’una perllongada agonia.

Pau es va eixugar les darreres llàgrimes, s’aixecà del sofà, es va acostar a la còmoda i va agafar el retrat del seu avi. Era veritat, i tant que ho era! Ell era net d’un miner que havia arribat a la Trinitat Vella el 1925, fugint de la misèria que patia a La Unión, el seu poble. No havia estat l’únic d’aquell municipi murcià que havia vingut a la Trinitat. Segons explicava l’avi, quan va arribar va trobar força coneguts, fins i tot, algú que havia estat a la mina San Juan Bautista com ell. Gent de La Unión, d’ Aguilas, de Lorca, de Cartagena, de Torre Pacheco, de Mula.

Els primers anys els va passar rellogat a casa dels Quiñones, una familia de Mazarrón, als que coneixia d’oïdes. El tal Quiñones deia l’avi que treballava a una fàbrica de productes químics de Sant Andreu i que era anarquista. Vivien tots apinyats, en Quiñones, la seva dona, la Raimunda, dos nens i el meu avi Vicente en una petita casa que estava arrenglerada juntament amb altres deu i que havia fet construir un de Palència, Simeón Argilaga, que havia arribat uns anys abans. Presumia de ser el primer en arribar a la Trinitat, però l’ avi mai s’ho va creure, tot i que l’ Argilaga havia sabut fer negoci amb la necessitat d’habitatge dels nouvinguts. Fins i tot, durant anys, el passatge on eren les cases sortia a les guies, amb el nom del seu constructor: Passatge Argilaga.

Aquella foto d’un somrient Vicente Soterras Alonso, el dia de la seva boda amb la Madelaine li havia portat un doll d’històries al cap. Relats que el seu avi li havia explicat quan era un nen. En Vicente tenia un do especial per fer que les experiències més dures, però quotidianes semblessin aventures extraordinàries.

Si no fos pel seu avi, no sabria de les de les entremaliadures que els vailets nouvinguts feien a les cabres que l’Amàlia Cillera tenia estabulades a la casa que tenia al carrer de la Trinitat i que pomposament anomenava Vila Rosa. Ni de les caigudes en bicicleta del seu avi entestat en seguir al Ramon, un company de la pedrera del’ Asland que s’havia fet soci de la Penya ciclista de la Santíssima Trinitat, fundada el 1928 o de les bestieses que explicava que es deien quan els diumenges a la tarda anava a jugar a cartes al cafè del Manco, que pel que es veu, no era un sobrenom, sinó el nom real del propietari: Ricardo Manco. Com devia ser aquella taverna situada al carrer Trinitat? L’avi l’havia explicat que era un indret on es reunien els de la CNT.

El maig de 1932 , l’ avi Vicente es va casar amb la filla de l’ Amparo Torra, l’ Amparito. Eren de Burjassot i la señora Torra tenia una senzilla carnisseria al carrer Mireia instal·lada amb la minsa herència que l’havia deixat el seu home, un tractant de bestiar d’Alzira. La Torra presumia a parts iguals de ser la primera “tablajera “ del barri i de fer els millors lletons a quilòmetres a la rodona. L’Amparito era dolça, molt blanqueta, deia l’avi. Vivien al damunt de la botiga, juntament amb la Senyora Torra, en el pis on després de moltes reformes vaig néixer jo. Pocs mesos després del casori, l’ Amparito va quedar embarassada de la meva mare. Va néixer el 5 de març de 1933, un dia en què els diaris duien a primera plana la noticia que els súbdits alemanys residents a Barcelona, votaven a les eleccions del seu país, en el vaixell Halle, ancorat a sis milles del port. Van ser les eleccions que va guanyar Hitler.

L’avi Vicente i l’Amparito eren feliços amb aquella nena. Era una felicitat continguda, d’aquelles que assenyala un bon camí en la vida, però la desgràcia sense ser convidada es va rabejar amb l’ avi.

La tarda del 24 de juliol de 1936, uns salvatges de la FAI van entrar a la fàbrica de gasoses que en Ramon Bis tenia a tocar la carnisseria. L’anaven a detindre per explotador de la classe treballadora. Ja em diràs, quin explotador que era amb tres empleats, tot veïns del barri. L’ Amparito que hi treballava va dir que no hi era i un d’aquells brètols li donà un cop amb una barra de ferro amb tan mala fortuna que ella va xocar contra la màquina que embotellava les gasoses, desnucant-se. Uns dies més tard, va aparèixer el cos del tal Bis ofegat al Besòs. Havia caigut mentre fugia.

Quin mal tràngol va ser pel meu avi, la mort de l’Amparito! Es quedava sol amb una nena de poc més de tres anys. Se l’estimava tant a la seva dona que maleint la política i aquells desgraciats va prometre que no es casaria mai més. Així va ser; vidu tota la vida. Sort que va comptar amb la senyora Torra per criar a la mare mentre ell treballava com un ase a la pedrera de l’Asland.

Quin gran home era el meu avi i quan patiment va haver de suportar, es repetia mentalment. En Pau mirant la foto recordava les moltes histories que l’havia explicat el seu avi. I ara que el barri havia canviat tant era una sort poder imaginar-se com devia a ser la vida per aquells verals quan el turó de la Trinitat començava a ser colonitzat per la ciutat a cavall de la dècada dels anys vint i trenta del segle XX. Però, hi havia una història d’aquelles que sempre l’havia colpit.

-Pau, tu saps que abans es podien veure els estels des del barri. -va dir Vicente al seu net, l’endemà que l'home arribés a la lluna i acabava de llegir la noticia al diari.

- Si, avi? – va preguntar en Pau
- Si, jo les veia tots els dies quan anava a treballar. M’aixecava a les cinc de la matinada per anar a l’ Asland. Quedava amb la colla de companys a tocar les instal·lacions de la Companyia d’ aigües i seguint la sèquia de Rec anàvem a treballar.
- I com us veieu? – va exclamar en Pau.
- Un de nosaltres portava un fanalet de carbur i la resta anàvem al darrere en fila índia. Semblaven una cuca de llum. Gairebé no parlàvem. Recordo el fred del matí, la remor del riu Besòs i el cel estelat que mica en mica desapareixia per l’albada. Era un espectacle immens, impossible de veure ja, ara que han fet l’autopista que va cap a França.
- Quant temps trigàveu arribar a la fàbrica de Montcada? – va preguntar en Pau.
- En una hora fèiem el camí, els dies de pluja trigàvem més. El capatàs ja ho sabia d’on venien i feia de més i de menys si arribaven tard. La veritat és que si no arribàvem nosaltres no sortia el camió que ens duia a la pedrera.
- I cada dia, anàveu caminant? No us cansàveu, avi?
- I tant, nano! , I tant que ens cansàvem. Però a tot s’acostuma un. Sort de les estrelles!
- Perquè avi?
- Ai Pau! Em recordaven a l’Amparito. Totes tant brillants allà dalt. Com iluminant-nos el camí, quan no hi era la lluna. Pensava que l’Amparito estava en una d’elles i em veia cada dia. Jo alçava el cap i buscava la més brillant i li deia en silenci.
- Amparito, tranquil.la, la nena està ja molt gran.

Allà s’acabava la història, perquè, l’avi sempre començava a ploriquejar. Recordava a la seva dona, l’avia que mai vaig conèixer. Jo també em posava trist i me’l mirava sense saber que dir-li.
No sé pas, si va ser per culpa d’aquella història que vaig interessar-me per l’ espai. No ho sé, però en alguna cosa va influir, segur.

11 de març de 2006, Korou, Guaiana francesa.

Desprès de tres intents avortats, hem aconseguit llençar el coet Arianne amb dos satèl·lits de comunicacions. Ha estat un èxit. Aquest cop l’he compartit amb algú nou, a banda de l’equip de treball. Amb el meu avi.
M’he dut la seva foto a la Guaiana i me l’he col·locat al meu escriptori. M’ha vist posar-me nerviós, fer càlculs i càlculs i passar-me hores davant l’ordinador, tots aquests mesos. Però sempre ha estat allà, immutable, somrient.

Quan veia l’estel.la del coet als monitors del centre d’operacions, m’he mirat la foto i li he dit:

- Avi, aquest coet igual veu a l’ Amparito. Vols que li digui alguna cosa

No hi ha hagut resposta i he pensat: Potser no em diu res perquè ja són tots dos junts de nou.